Reflexions en veu alta

Continuació de: La vida by Marta Bell-lloch Corney <<al natural>>

És des d’aquesta buidor tan intensa que vaig sentir que es donava l’espai suficient perquè la vida es pogués fer present.

Marta Bell-lloch Corney «al natural»

Per què… quan comença la vida? De manera conscient i que jo recordi en separar-me del pare dels meus fills i la meva filla, vaig tocar fons. Vaig viure durant dies, setmanes, mesos, o fins i tot anys dins el buit més gran i profund que et pots arribar a imaginar, un buit immens.

Segons la meva ment racional vivia en una injustícia constant, consumida pel dolor, la tristesa, la ràbia, el cansament, i el desànim de xocar contra un mur molt dur, consistent i inamovible, on el poder de la paraula, de l’escolta, de la bondat, del posar-se al lloc de l’altra,… eren totalment inexistents. No existien com a possibilitat. Sentia que em moria en vida, que em consumia, que em resclosia, que m’apagava completament. El meu cor entrava en un procés d’hibernació, res tenia sentit. Tot havia perdut el sentit. Sentia com la vida m’havia empès amb molta força, i gairebé sense més opcions, a prendre una decisió meditada i sentida durant anys… Per? No entenia res! El dolor era… indescriptible! Insuportable! Totalment inhumà.

De mica en mica, anar deixant anar, anant-me desaferrant del que em feia sentir dividida i separada, i anar obrint la mirada al que m’apropava a mi, i a la vida mateixa. Aprendre o recordar què era relacionar-me amb la vida des de la rendició i l’acceptació i no des del control.

Marta Bell-lloch Corney «al natural»

Però dins aquesta foscor tan obscura, dins aquest dolor tan dolorós, dins aquesta buidor tan buida,… existia una certesa, una veritat absoluta, una cosa que em mantenia en el meu centre i m’apartava de tot dubte: soc on haig de ser, per res del món canviaria la meva decisió. Aquesta era la correcta, i, per tant, havia d’aprendre a conviure i relacionar-me amb tota la resta. A viure i observar la vida, aprendre a sentir-la i acceptar-la des d’un altre lloc. De mica en mica, anar deixant anar, anant-me desaferrant del que em feia sentir dividida i separada, i anar obrint la mirada al que m’apropava a mi, i a la vida mateixa. Aprendre o recordar què era relacionar-me amb la vida des de la rendició i l’acceptació i no des del control.

Així que depèn de com t’ho miris, podia estar vivint un dels pitjors moments de la meva vida, però, al mateix temps, un dels moments en què la vida estava cobrant més sentit per mi.

Reflexió de Marta Bell-lloch Corney «al natural»

Durant aquest temps (posa-li anys!), vaig començar a re/descobrir-me, a re/connectar amb qui soc jo, a recordar quin propòsit he vingut a compartir en aquesta vida i en aquest món,… Tot, de mica en mica, va anar prenent, i encara va prenent sentit.

És des d’aquesta buidor tan intensa que vaig sentir que es donava l’espai suficient perquè la vida es pogués fer present. A més de llargues estones de silenci, de passejos i contacte amb la natura, vaig llegir el que no havia arribat a llegir fins al moment, em vaig deixar mimar per la meva família, vaig conèixer persones, em vaig endinsar en camps completament nous, al mateix temps que reconeguts per mi, vaig descobrir el que era cuidar-me per mi mateixa, tenir temps per fer i també per no fer,… Espai i temps per desmuntar-ho tot i reconstruir-ho (reconstruir-me de nou) des d’una altra perspectiva.

Segueix a: La vida (III) by Marta Bell-lloch Corney <<al natural>>

Mil gràcies per llegir-me ❤ Mil gràcies per escoltar-te!

Un abraçada,

Marta ❤