Reflexions en veu alta

Continuació de: Una persona normal i corrent (I) by Marta Bell-lloch Corney <<al natural>>

I aquesta és la meva experiència, com jo ho visc, com jo ho sento, com jo em comunico amb la vida, i la vida ho fa amb mi (almenys fins al moment). Molt probablement d’una manera similar, o potser diferent de com ho és la teva.

Marta Bell-lloch Corney <<al natural>>

I aquí… és quan es produeix, i encara més sovint es produïa un xoc. Un xoc entre aquest sentir tan profund, tan real, tan sincer i verdader amb aquesta normalitat tan àmpliament acceptada. Amb una normalitat encorsetada. Una normalitat: normal i corrent, però dins d’uns límits i limitacions preestablertes. L’inici del joc de mai acabar, com el peix que es mossega la cua, d’intentar encaixar, d’intentar respondre a… allò que penso que s’espera de mi, el que sovint (per a no categoritzar com a sempre) dista del que sento, del que en veritat jo soc.

I així, d’on neix aquest normal i corrent? A què respon aquesta falsa normalitat? ^*Fals en el sentit que no respon igual per a tothom.

I estirant el fil, intentant anar més enllà, principalment a través de la meva pròpia experiència (com és a dins, és a fora), i al mateix temps confirmat, pel que jo sento que és o s’apropa a la Veritat (Per què? Doncs perquè m’apropa a la meva pròpia Veritat:

Se’m presenten qüestions, se’m dona la resposta des del meu interior, i aquesta resposta sol ser confirmada per alguna cosa externa: una lectura, una conversa, una pel·lícula, una cançó, un emblema publicitari, una imatge,… on sento que sí se’m confirma com a Veritat. Viscut no des del sentiment de <<com que des de fora ho accepten acabo creient que és així>>, sinó del que provoca en mi: les sensacions, el des d’on, el com ho sento, i la certesa des d’on ho sento.

La meva pròpia experiència com a Marta Bell-lloch Corney <<al natural>>

Haig de confessar-te que els meus pensaments condicionats pel que he viscut fins al moment i també pel que crec que és socialment acceptat, ho poden arribar a posar en dubte… Però, al mateix temps, si m’entrego i/o m’obro a la meva escolta sincera, no hi ha cap mena de dubte: és i sense més!

I aquesta és la meva experiència, com jo ho visc, com jo ho sento, com jo em comunico amb la vida, i la vida ho fa amb mi (almenys fins al moment). Molt probablement d’una manera similar, o potser diferent de com ho és la teva. Però… és una manera! La que igual et porta confirmar la teva, a rebutjar-la, o potser crear-la o fins i tot descobrir-la.

^· Segueix a: Una persona normal i corrent (III)

Mil gràcies per llegir-me!

Una abraçada,

Marta ❤