Reflexions en veu alta

Per què decidir ser jo qui callo allò que la vida ha escollit expressar a través de la meva experiència, a través del que jo sí puc compartir?

Una simple narració de fets: així és la meva vida i així te la comparteixo. Fàcil(?), ja et puc ben assegurar que no. Perquè… qui soc jo per creure i pensar que la meva vida és digna d’interès i d’exposició. Simple o potser senzill(?) Molt més del que mai m’hauria pogut imaginar. Perquè… qui soc jo per no seguir l’impuls de la vida que es manifesta a través meu? Per què decidir ser jo qui callo allò que la vida ha escollit expressar a través de la meva experiència, a través del que jo sí puc compartir?

Veritat o no? Simplement et puc assegurar que és la meva de Veritat, la que de ben segur t’apropa cap a la teva pròpia: tant si el que llegeixes et ressona i t’apropa encara més a tu, com si sents que et xerriquen cada una de les paraules que estàs llegint, fins al punt que fins i tot potser deixes de llegir-me. També t’apropes a la teva pròpia Veritat. O… si el que et passa és quedar-te en la summa indiferència, sentint aquell: a mi ni m’escalfa ni em refreda. Inclús així, sento que t’apropes a la teva pròpia veritat.

Quina és la meva intenció? Doncs res més que intentar posar paraules i compartir la meva pròpia experiència. La meva pròpia experiència de vida, viscuda fins al moment. Posar veu i paraules a aquelles situacions, reflexions i experiències que arribat al moment, si són i estan presents en mi, igual potser també ho estan en tu, o potser no. Però la qüestió és que sento que és el moment de compartir-les, i la vida m’empeny que així sigui. M’empeny amb tanta força que ja m’és més dificultós callar que expressar-me. Així que aquí em tens, com un llibre obert compartint-te una història d’amor, la meva història d’amor incondicional amb la vida.

Molt benvinguda, molt benvingut!

Per tu: La vida, Sergio Dalma

Una abraçada,

Marta.